El somni de la junta de granots

Jo som el que som i no pretenc ser més de que som<span style="font-style:italic;">
Junta de Granots
Junta de granots era el nom donat afectuosament per Don Xim de Torrella a c s a les tertulies setmanals de l’Acadèmia ( avui Reial Acadèmia) Mallorquina d’Estudis Geneològics, Heraldics i Històrics. Una entitat cultural dedicada a la investigació de les nostres arrels familiars que fa més de quaranta anys fundà Sebastià Feliu de Cabrera i Quadreny. Un gran entés en heraldica i nobiliaria i una persona de distinció senyorivola a l’antiga usança mallorquina.
L’ acadèmia aquesta segueix existint encara que fa temps que no la frequent per motius que aquí no venen al cas però que anys enrera vaig ser un habitual de les seves tertulies que es feien en un principi a Can Feliu de Cabrera, després a l’Estudi General Lulià o a Can Weyler seu actual d’Arca.
Segueix existint amb els seus acadèmiics numreraris que obligatoriament han de residir a Mallorca i són els únics que poden elegir i ser elegits directius i els acadèmics corresponents que són tots aquells que no ho són de número. També uns quants acadèmics com l’arquitecte i urbanista Gabriel Alomar Esteve ( no confondre amb l’escriptor i politic Gabriel Alomar Villalonga) meresquéren la distinció de ser nomenats “Acadèmic d’Honor”.
Des de fa uns anys l’Acadèmia té president al prestigiós catedràtic émerit de la UIB Doctor Romà Pinya Homs. Abans havien de Romà Pinya havien ocupat carrèc tan honrós : el comte d’Olocau avi de Sa Altesa Reial Roser Nadal de Puigdorfil princesa consort de Preslav ( pels monarquics de Bulgaria) i Don Jaume Cirera Prim bibliofil i millor genealogista que Déu Totpoderòs guardi un i altre en la Seva Santa Companyia.
Ja fa uns quants anys – i d’aleshores ençà ha plogut més de quatre pics – que vaig tenir la joia i el “gran honor” de ser rebut com a corresponent en aquesta docta i actualment Reial Acadèmia on record haver tengut molts i bons companys i per dir veritat gaudint de la seva benevolència i cortesia no tenia ni tenc l’ambició de canviar de categoria de soci.
Però no és d’això que vull parlar. Vos vull parlar d’un somni que un dia vaig tenir i qui, precisament ell, parla de granots i de juntes de granots.
Segons somni servidor es trobava a una galaxia i a un pais nomenat Granota. Jo era un granot i el meu pais era dels més cultes del plandeta aquell.
Jo em dedicava a l’estudi a l’estudi de les questions genials i m’havien fet president d’una entitat anomenada Acadèmia de les tres granotes.
Erem uns grapats de socis – uns de primera i altres de segona – tots de pinyol blau o, almanco, això ens creim ser.
Un dia tiràrem junta per admetre socis nous en el clan tant per una categoria com per l’altra. Els aspirants havien d’ ésser admesos per unaminitat.
Gaire problemes hi hagué en aquest sentit fins que es posà damunt la taula la candidatuira d’En Tada de l’Aire.
La majoria estava a favor que Tada de l’Aire fos soci de primera, però els granots Pica Montera, Brial de Brilonga i Sucre Vella s’hi oposaven.
“S’hi el feim soci de primera ho contarà a tohom. Endemés escriu al Barral d’Oli”.
No sabiem el que Tada escrivia en el Barral d’Oli. Simplement era un periodic que no era del gust d’aquells tres socis.
Tada de l’Aire no fou admés soci de primera de l?Acadèmia de les tres granotes. S’hagué d’aconhortar amb una categoria inferior; encara que tots coïncidien que era un bon genialista.
Amb això sòna una campaneta. De cop i volta em vaig despertar. Simplement havia somniat.


Quan fa una quinzena i busques d'anys aquest articlet sorti publicat,dalt les pàgines d'Ultima Hora, va ser gros. La catefa de botiflers,mossons i pollets entrats en costura que es passejen per la roqueta mallorquina ho prengueren molt tord. Aquests mateixos havien d'escarinxar-se els seus vestits d'hipòcrits quan el 2002 vaig participar al programa Cronicas Marcianas de Tele Cinco que, a dir veritat, gens me favorí; però a ells que els importava. Ja tenia la sentencia condemnatòria feta. Per contra els autentics senyors, els que ho eren i ho són de veritat - independentment del llinatge i dels calers - s'ho prenguéren amb més seny i filosofia.
Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal

Hauria succeït l'Any de la Bèstia. Any 1,666

Ho llegim a l’Apocalipsi L’ Escriptura Sagrada ho diu.
de Sant Joan i al verset 18 del capitol 13
Aquí hi ha saviesa. El que té enteniment, compti el número de la bèstia, ja que és número d’ home. I el seu número és sis-cents seixanta- sis.
666 un numero com un altre qualsevol com el 13 mateix que espanta tant als supersticiosos i supersticioses o el 18 que és ara el de la majoria d’edat i m’han contat que a França ho era dels bombers. En la llengua de Molière, Racine i La Fontaine un bomber és “ un pompier”. En el argot sexual del país veinat fer un francès es diu “ faire un pompier” o també com sustitut o sinònim s’empra l’expressió “ faire un 18” .
Supersticions, creences, lo que vulgueu. Les coïncidències alguna raó tenen. Res compareix per art de màgia.
Anys enrera frequentant l’ Arxiu Històric de Mallorca em vaig topar amb quelcom relacionat amb el 666. L’any 1.666. Una dona de Fornalutx amb casa al carrer dit del Pujol ha estat victima, ella i els seus infants, d’agressió fisica per part de tres individus. Ho denuncia al Batle Reial qui aquell temps es veu tenia competències judicials.
Es el 26 de febrer . Mos trobam un divendres. La vidua Joana Maria Arbona - es presenta davant el Batle Reial de la Vila de Sóller Joan Frontera.
En 1.666 Fornalutx és una alqueria que forma part de Sóller i al davant de la seva administració local hi ha l’” Universitat” formada per jurats de ma major, mitjana i menor . El Batle Reial n’està al davant.
Denuncia la vidua Arbona a Pere Francesc Vicens i al seu fill Damià. També a Bartomeu Fontanet alies Mansorell per un suposat delicte d’agressió fisica i verbal.
Joana Maria conta que els agressors li espenyaren les portes i escorcollaren sa casa a més de fotre-li tres garrotades amb una carabina.
Joana Maria, en 1666, tenia trenta cinc anys. El seu difunt espòs era en Joan Arbona dit del Raig. La malifeta hauria tengut lloc l’any anterior tres mesos abans i sobre les tres de la matinada.
Amb l’esmentada vidua Joana i tal com ella contarà ara al Batle Frontera l’acompanyaven el fill Joan de 20 anys i les filles Joana Maria ( com la mare) i Margalida Arbona encara minyones.
La primera té, segons l’escrit de denuncia, deu anys i la segona nou.
Cridaven i flastomaven diu na Joana Maria vidua.
Bartomeu Fontanet – un dels denunciats - d’ofici teixidpr de lli intentarà justificar el succeït dient que ell i els seus dos altres companys estaven cercant un bandejat de nom Miquel.
Ja han passat trescents quaranta-. Tres anys. Fornalutx en fa més de cent que no pertany a Soller i les antigues “Universitats” en fa més de doscents que han sigut substituides pels actuals ajuntaments.
En 1666 el nostre rei es diu Carles II. Fa pocs mesos que ha sucedit a son pare Felip IV.Rei de les Espanyes i per tant titolar de les corones de Castella i Aragó - Rei doncs de Mallorca - el darrer monarca de la Casa d'Austria morirà trenta-cinc anys després sense deixar descendencia directe. La Història el mos recorda amb el malnom de l'endimoniat.
A França feia un grapat d'anys que reinava i governava un cunyat de Carles II. El Borbó Lluis XIV casat amb la seva germana gran Maria Teresa i, ell mateix, fill de l'infanta espanyola Aina d'Auatria tia paterna de Carles II i de la Reina de França Maria Teresa d'Espanya.
Un nét d'aquest Lluis XIV esdevindrà, l'any 1700, titolar de les corones espanyoles amb el nom de Felip V, quan, el Dia de Tots Sants, mor el seu besoncle a Madrid; estrenant-se a aquest país nostre la dinastia de Borbó,actualment reinant en el 2009.
Any 1.666. Un any del segle XVII.
666 numero posterior a 665 i anterior a 667. Referit com numero mascle ( ho són tots els pars) a la Biblia Cristiana, Conegut com el Nombre de la Bèstia. La Bèstia no és altra cosa que l'Esperit del Mal que la mitologia beaturil associarà senpre al sexe entés sempre de manera luxuriosa,pecaminosa i negativa. El mateix solitari 6 - que vé després del 5 i abans del 7 - és del Manament que diu: " No fornicaràs ni cometràs actes impurs".

Homenatge a un canet que nomia Xip

DOLÇ CANET ! ¡ OH DULCE PERRITO!

ºNo sé que s'ha fet d'ell perquè un bon dia va desapareixer i per molt que el cercassem els seus amos i jo no poguérem recuperar-lo.
Li haviem posat Chip o sigui Xip si ho volem llegir en la nostra llengua.
En Xip fou un canet que m'estimà molt. El vaig tenir més de sis mesos en companyia meva i li tengué dedicat aquesta poesia amb una traducció al castellà.

EN XIP
------
Sí benvolguts amics
pobres i rics

Xip es diu ( es deia) aquest canet
guàpo i negret
que jo estim ( estimava) com un fillet
si essent només en Xip un ca
l'estim ( l'estimava) de cada vegada més,
si, ell, fos ( hagués estat) un ser humà
l'hauria d'estimar (estimat) molt més

Però,voltros,senyores
honrades i putes
que la paternitat
m'heu sempre vetat
no en tengueu dubtes
es canet Xip m'ha estimat -
i d'aixo en tenc dol
més que qualsevol
fill m'haurieu donat.



CHIP
''''''''
Es (era) bello y negrito
y a Chip lo quiero ( lo quería)
como a un hijito
Si siendo can solamente
lo quiero ( lo queria) con locura
con más locura
ello es evidente
que lo quisiera
si fuera humano
lo quisiera mayormente.

Pero,vosotras,oh señoras-
honradas y rameras-
que hasta la Eternidad
me habeis vetado la Posibilidad
de conocer la Paternidad

el "favor" agradezco de
cualquier manera,
pues no creo que me hubiera amado
un hijo me hubieseis dado
como este perrito me está él amando
( me estuvó amando).
JOANNES EQUUS VIR MAJORICENSE

Matilde Girbent Sureda In Memoriam

Parlament llegit a una missa celebrada a Fornalutx quan la mort de la mestra d'ecola i ex tinent batle de l'Ajuntament de Soller Donya Matilde Girbent Sureda.
Estimats compatriotes fornalutxencs. Amics que ens acompanyau. Germans tots en la fe de Crist.
Complint l’encàrrec acordat per les autoritats i jerarquies d’aquesta vila, i pensant interpretar els sentiments de tots els nostres conveïns, em permet fer públic el col.lectiu agraïment de Fornalutx a les mostres d’afecte i solidaritat que sempre tengué, per al nostre poble, la Senyora Matilde Girbent i Sureda ; a la qual acabam d’oferir aquesta celebració eucaristica pel repòs de la seva ànima.
Com hem pogut llegir, damunt els diaris, Donya Matilde fou, en totes i cada una de les seves activitats, una dona entregada en cos i ànima a la tasca que tenia encomenada.
Com a directora del Col.legi de Es Puig, de Sóller i abans com a mestra del complexe escolar de Ses Marjales, o, en els anys cinquanta, a l’escola de nines de Deià, afrontant temps boirosos i capejant temporals d’incomprensió i obscurantisme per l’escola pública (aleshores confessionalment catòlica) demostrà ser una funcionaria de l’ensenyament estatal eficiente,responsable – a voltes impetuosa – però sempre disposta a millorar el desenvelupament de l’instrucció i de l’educació dels seus alumnes sense distinció de classes socials o d’opinions filosòfiques.
Per temperament, formació i educació pertanyía la Senyora Matilde Girbent a n’aquesta mena de pedagogs i pedagogues com Don Antoni Ferrer Fanals, Donya Margalida Florit, Don Joan Canals “Rata”, Donya Magdalena Coll, Don Vicenç Moratal, Don Joan Cirer – entre els que excerciren a Sóller – o Don Antoni Saura Sans, Donya Elena Lescano, Don Joan Modesto, o Don Estanislau Guijarro que regentaren les nostres escoles unitaries, sense oblidar-nos d’altres mestres com per exemple el nostre conciutadà Don Gaspar Adrover Barceló – de bona memoria – o el seu propi marit Don Jaume Garcias qui regentà l’escola dels nostres nins en el curs 1956-1957.
Mestres que saberen inculcar, als seus deixebles, l’amor al treball ben fet. L’amor a les virtuts i qualitats d’ordre i disciplina. El respecte i la veneració per les institucions, el païs i en especial els nostres majors.
Al manifestar ara, en nom dels aci aplegats, el condol de la Vila de Fornalutx als familiars de la Senyora Matilde Girbent i Sureda, sapiguen els seus fills Jaume i Pep que poden sentir-se orgullosos dels seus pares i pregam a Déu que ells en les seves respectives ocupacions seguesquen l’exemple d’integritat i d’honestitat de la seva progenitora.
Conservarem pietosament el seu record i esperam com cristians catòlics trobar-la, un dia, al Paradis.

Un oloti resident a la Vall de Sóller era acusat d'impietat al segle XIX

Aquest fou un fet històric i veridic, que hauria passat a Mallorca i a la vall de Sóller, abans de la primera meitat del segle XIX.
Ai Senyor ! Com han canviat les coses avui en dia. Sobretot desde que mori el Franco sembla que el que vesteix és criticar i ridiculitzar l' Església i principalment els capellans.
Això d'anar ara missa els diumenges i festes de guardar, pareix que ja nos s'estila i només serveix, per quatre velles i quatre vells dels temps de Na Maria Castanya que no saben com passar tot el sant dia. Però, fa més de cent seixanta quatre anys enrera,la cosa era molt diferent gràcies a Déu. (Vista d'Olot) (Cotxes estacionats prop de l'església parroquial de Sóller)
Clar que també les masses fan mal. Mala cosa és servir-se de la Religió, de l'Església i dels seus sacerdots per no haver de tornar els doblers manllevats.
D'un fet, com aquest, en fou victima- com hem pogut esbrinar consultant l'expedient 18/22/6 de l'arxiu diocesà de Mallorca- un home d'Olot ( capital de la comarca gironina de La Garrotxa) que, aleshores, habitava Sóller.
Havia nascut cap el 1790 . Era fill d'Ignasi Boix i de Sabrina Molina.
Els cognoms Molina i Boix segueixen ben arrelats a Olot. Ho podeu comprovar fullejant la guia telefónica. El fill del Senyor Ignasi i de la Senyora Sabrina es deia Miquel.
Miquel Boix Molina treballava de corder.
Inmigrà a Mallorca i s'establi a Sóller l'any 1827, deu anys abans que nasqués el pintor Josep Berga i Boix fill il-lustre d'Olot.
Convivia amb una tal Antònia ,la qual,ell,presentava com la seva propia esposa.No obstant sembla cert que, des de l'any 1818,estava separat de la seva legitima muller segons informació rebuda del Vicari General del Bisbat de Vic.
Tot plegat serviria al subtinent Don Andreu Alberti - que pertanyia al cos de Voluntaris Reialistes i era d'una familia que els deien,a Sóller. de Ca'n Sivella - per proclamar ,un bon diumenge,als quatre vents i a qui el volgués escoltar,el 29 de maig de 1831 que, el Senyor Miquel Boix, hauria dit que les persones com els animals no tenien ànima i que, quan a una casa passaven el rosari, ell posava sempre l'excusa de que tenia mal de cap per amar-se'n i no haver de resar. Igualment l'acusava d'haver dit que no hi havia cap necessitat de fer dir misses pels difunts.
Ja vos podeu imaginar, l'any 1831, aquestes acusacions eren molt greus. Gravissimes!
Això apart no teniem encara una monarquia parlamentaria i ni tan sols constitucional.
Ferran VII- pare de la rebesàvia del rei actual - era un monarca absolut.
Miquel Boix, evidentment, ell negà, rotundament,la contarella del Subtinent Alberti.
" Es una mentida i una calumnia per no haver-li de tornar uns reals que li he" deixat a Don Andreu".
Tanta fou la trascendència i la importancia donada a la pretesa irrelegiositat del Senyor Boix i a les paraules del Subtinent de Voluntaris Reialistes; que, Miquel Boix Molina, hagué de compareixer, davant el Tribunal Eclesiàstic del Bisbat de Mallorca, acusat d'haver comés el "delicte d'impietat" .
Per sort el Rector de la parroquia de Sant Bartomeu de Sóller - Mossen Bernat Galmés - donà bones referències del feligrés Miquel Boix Molina. En una carta - del 6 d'octubre d'aquell mateix any adreçada a les autoritats competentes - senyalava haver vist algunes vegades a missa a l'acusat Miquel Boix Molina - veí de Sóller i natural d'Olot - i no tenia noticies que aquesta persona. hagués atemptat de paraula contra els dogmes de la Santa Mare Església I era fals que tengués mania al res del Sant Rosari.
Dos dies després - el 8 d'octubre - el corder Miquel Boix Molina era absolt per el Molt Il.lustre Senyor Provisor i Vicari General Don Salvador Andreu.
La sentencia deia en llengua castellana:
" Visto el testimonio remitido....la indagatoria tomada al reo, los informes del cura párroco de Sóller y atendiendo a los demás que debía verse y atenerse :
FALLAMOS que deben absolverse como absolvemos a Miguel Boix Molina del delito de haber proferido expresiones contra el Dogma y declaramos que no está completamente autorizado para vivir separado de su mujer y mandamos se siguen testimonio de esta providencia para que en debida forma se de parte a esta Real Audiència. Asi lo pronuncio, mando y firmo..."
Com acabà el tema del divorci o separació matrimonial d'aquest paisà de qui al segle XX i al XXI ha estat batle de Ciutat i Senador d'Espanya Don Joan Fageda Aubert ;no ho sé
Aquesta ja és una altra història.

Poema al record d'un excel.ent sindicalista i honest home

ANTONI MONSERRAT MOLL

1954-2006.

No puc combregar amb molts principis de la filosofia marxista-leninista en la que aquest home creïa,però recordaré sempre la seva sinceritat i el seu esperit actiu per ajudar la gent;principalment la que treballava a compta de tercers. Si tota la gente de P.C. o de CCOO fos com fou Antoni Monserrat Moll!

Amic has mort,aquest 20 de febrer,

tu bon coneixedor de ta sort

i home que queia en gràcia

i era, ell ben feiner.

En els anys de mà dura

quan aquella dictadura

excel·lent sindicalista.

Ara amb la Democracia

millor economistaell has estat;

i ningu s'erra tant a dreta

com a esquerra.

Qui ho firma

i per tant ho afirma

que ho té comprovat!

Adéu, Toni, benvolgut!

Com a home ponderat,

un mallorqui que t'ha conegut,

de tu sempre s'enrecordarà

i ell mai de la vida

ton record enviarà a dida

sino sempre el conservarà.

En 1978 posen una imatge de la Verge de Lluc a Fornalutx

"Lluc per Mallorca és encara lo sant racó de la llar", deia el gran poeta pollencí Mossen Miquel Costa i Llobera. I aixi segurament ho devien entendre,aquell any del 1978,una familia de Fornalutx que volia que entre els murs ja centenaris de l'església on foren batiats els seus membres i que els nostres avantpassats manaren construir en honor del Naixement de la Verge Maria, no hi mancàs una reproducció d'aquella imatge bruna que tota Mallorca venera sota l'advocació de Lluc en un sanctuari veïnat del seu municipi.
Per a celebrar la col.locació de la reproducció esmentada de la Patrona Espiritual de la nostra illa i Batlessa Honoraria de Fornalutx, el Rector d'aquella època Agustí Serra i Soler pensava organitzar uns quants actes; que, per endemés de fer patent el sentiment cristià i marià dels fornalutxencs, hagués estat un acte d'afirmació patriòtica i autonomista per part de tot el vesindari.
Un cert manfutisme oficial per el projecte del Senyor Serra - actual secularitzat - aixi com llamentables questions personals ho féren mal bé.
No hi hagué cap ceremonia solemne de la col.locació. I fou una llastima perquè siguem o no creIents, com fill d'aquesta terra i part de la seva cultura autoctona el programa de Don Agusti Serra s'hauria d'haver duit a terme. No obstant això la imatge de la Verge de Lluc - regalada o donada per la familia Mayol de Can Xoroi - potser venerada pels devots que entrin a l'església de Fornalutx. Des de finals de 1978 - molt poquet abans del comiat del Rector Serra - és troba una reproducció de la Moreneta a la capella xurigeresca del Sant Crist, no gaire enfora del portal d'entrada al temple

L'odisea del republicà solleric Antoni Moliner

Vaig conèixer Antoni Bennàssar Vicens - l'amo en Toni Moliner- a l'època que's trobava al front d'una modesta sabateria d'adobs a Fornalutx allà pels anys cinquanta del segle passat.
El recordo molt bé. Amb el seu davantal blau ja més negra que blau pel pas de tantes sabates adobades, sempre disposat a fer tertulia amb els seus clients impacients o amb els veïns del carrer de baix als quals mai mancava fer particips del seu caracter obert i bromista.
Mori a Sóller - el seu poble contant ja vuitanta tres- pel gener o febrer del 1976 o sigui poc després de la mort d'En Franco.Ara que es parla tant de la Memòria Història dels perdedors de la guerra civil del trenta-sis, sapiguen que el ciutadà Antoni Bennàssar Vicens, alies Moliner, en fou viu testimoni i protagonista d'una increible odisea a rel de la soblevació del 18 de juliol.
Contertuli de la Casa del Poble que existia a Sóller, l'amo en Toni no era que diguem cap revolucionari, ni cap extremista exaltat. Per xerrades que vaig tenir amb ell posteriorment, vaig desduir que era un admirador dels ideals republicans i socialistes de Julián Besteiro. Ara Antoni Moliner no podia estar d'acord amb l'Alçament del 18 de juliol o millor dit els partidaris de tal Alçament no podien estar d'acord amb Antoni Moliner. Aixi que poques hores després d'haver-se decretat a Sóller l'estat de guerra milicians falangistes detenguéren a Antonio Bennàssar Vicens; però el deixaren partir o s'escapà.
Durant tres anys ben llargs - els de la guerra civil espanyola dolorosa i fratricida - l'amo en Toni va romandre amagat a casa seva i en el seu domicili de Es Pontet on havia de morir quasi quaranta anys després. Va torejà totes les cerques i investigacions a que la seva casa fou sotmesa.
Es creia que era mort victima del passeig d'una patrulla falangista venguda de fora. Inclus pareix que la seva esposa Francisca Cifre Marroig a c s es vesti de dol. També va còrrer el rumor d'una fugida a terres algerines amb una barca de llaút.
L'amo en Toni estava senzillament a casa. Dintre l'armari del dormitori o dintre la cisterna del corral.
Quan la guerra acabà i al aconsellar-li que ja no corria tant de perill - Antoni Bennassar Vicens-- sorti de l'amagatall i es presentà tot xalest a les Autoritats.
Passà un temps retengut al calabosso de les cases de la vila i després lliure cap a ca teva i boca tancada.
O sigui una llibertat que suponia renunciar oficialment a les creences de Toni Moliner. Però el protagonista de la nostra història ell estava convençud de que si l'haguessen aglapiit quan anaven a registrar ca seva molt possiblement no s'hauria escapat de ser afusellat per "rojo". I això per desgracia era possible a una i altra zona de l'Espanya dividida i enfrontada entre feixisme i comunisme.