MI ARBOL GENEALOGICO DE MY HERITAGE

Mi nombre y dos apellidos son: Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal y tengo un sitio creado usando MyHeritage.com. Se trata de un gran sistema que permite a cualquiera como usted y yo crear un sitio para su familia y hasta publicar su árbol genealógico en Internet.
El árbol genealógico " Los Estades de Moncaira y allegados " esta publicado en My Heritage.Este árbol tiene - 23 12 2011- Diez mil seiscientos doce ( 10612) individuos reseñados.
El evento más antiguo es el fallecimiento de Guillem Palou (1375). El evento más reciente es el fallecimiento de Jaime Fuster Rossinyol de Zagranada (17 de Dic de 2011).
El sitio fue actualizado por última vez el 23 de Dic de 2011 y tiene actualmente 44 miembro(s) registrado(s).
Me complace aclarar que si bien los Estades de Moncaira y otras familias emparentadas a ella como los Bennasser de Massana, los Socias de Fangar,los Mayol de Balitx, los Serra de Gayeta,los Serra.Poquet, los Ripoll de Balitx d'Avall, los Penya de Son Sales forman parte historicamente del antiguo brazo mayor de la ruralia mallorquina; no ocurre igual con otras familias aqui mismo registradas como por ejemplo los Bisbal,Alberti,Llaneras,Escales antepasados de mi difunta señora madre Rosa Bisbal Alberti.
Comprobara el visitante lucido y serio que en este árbol aparecen individuos pertenecientes a los estamentos sociales más diversos. No pretendo ser.desde luego, el lejano primo consanguineo de todos ellos; pro es obvio que si tienen directa o indirectamente relación con algun familiar o allegado mencionado en este mismo arbol
No invento nada y tampoco estoy para repartir titulos que nunca he pretendido haber nunca tenido. ¿ Queda claro parientes y " amigos" ?
Quien sea por otro lado un poquito detallista puede percatarse que noble o plebeyo,rico,menos rico o pobre,guapo,o feo,tradicionalista o progresista,conservador o aperturista,creyente agnostico o ateo SIN EXCEPCION ALGUNA : LLEGAMOS A FORMAR PARTE DE LA MISMA CADENA DE LA RAZA HUMANA Y NOS DAMOS CUENTA QUE NO DESCENDEMOS DE UNA SOLA PAREJA SINO DE MILES DE PAREJAS PERO EN CADA UNA DE LAS PAREJAS QUE NOS VAN PRECEDIENDO SIEMPRE SE ENCUENTRAN PRESENTES EL GENERO MASCULINO (LA LINEA AGNATCIA) Y EL GENERO FEMENINO (LA LINEA COGNITICIA).
Por tanto, éste no es un árbol para lucimiento nobiliario cierto o imaginario ya que se lo que soy y de donde proceden mis genes. Sobra lecciones de humildad y discreción.
Simplemente es, en primerisimo lugar, el arbol de mis ancestros y luego el de los parientes de estos ancestros asi como de sus descendientes. Ni más ni menos.. Resumidas cuentas de muchos de nuestros ancestros.
Recomiendo al que consulte el arbol y sea buen observador tenga en cuenta que algunos apellidos tienen duplicidad o triplicidad de ortografia.En la ascendencia de los que llevan tales apellidos aparecen en los respectivos registros oficiales de bautismo,matrimonio o defunción unos con una grafia y otros con otra,. BENNASSER o BENNSSAR y hasta BENNASAR, BAUÇA o BAUZA, CASTANYER o CASTANYER,CASASNOVES,CASASNOVA ,ENSENYAT o ENSEÑAT, ESTADES,ESTADE o ESTADA,FEMENIES,FEMENIAS o FEMENIA, LLANERES,LLANERAS o GENERES y GENERAS, MAYOL o MALLOL I MAIOL, PLANES o PLANAS,ROSSELLO o ROSELLO,EOSSINYOL o ROSSIÑOL Y ROSIÑOL
Para este servidor de ustedes es un honor figurar en árbol genealógico como este y esta opinion mia espero y deseo que la comparten todos cuantos forman parte de él asi cvomo aquellos que simplemente lo visitan.
En lo referente a las normas sobre privacidad me atengo a ellas en sus justos limites


¿ Vuelve a quedar claro ? Pues bien. Salud para todos y todas, Felices Navidades 2011 y Buen Año 2011

A TU DONA

A tu, sí a tu que sense raó
passares dos mesos a una presó
vull dir-te que humiltat
ell sempre t'ha mancat
i els que t'hem ajudat
molt aviat has oblidat.

Molt malament anam
si de tots malpensam
car el que avui sembram
ho recollirem demà mateix
amb percentatge de creix.

Rallar o xerrar
no podem impedir
i mos ha de quedar clar
que el pensar és lliure;
Deixem doncs viure
que ningú és qui
per als altres exigir
el que no és capaç complir.

Cadascu és cada qual
per parts igual
De si sols un respon
amb seguretat i evidència
davant Déu o sa consciència.

LA ROSSA DEL MARANTO

A un carrer de nom de fi d'any
trobaràs un bar amb una al.lota de mirada dolça
guapa i amable amb el propi i l'estrany.
Ës la rossa del Maranto
que sempre està al tanto
de l'amo i el client
i te serveix, sempre,somrient
el que se li demana en tot moment.
Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal

DE L'AHIR SEMPRE UN APREN

Un soldat estranger enterrat a Fornalut l'any 1638
Consta al llibre d'obits o sigui de difunts de l'església de Fornalutx (Mallorca) que se guarden a l'Arxiu Diocesà que: " el 26 de juliol del 1638 fou enterrat a la capella del Sant Cristo Antoni Bazlo,soldat estranger de la companyia del capità Blai Janini o Janine". No es diu de quina terra o país era nadiu ni que havia vengut a fer ni perquè es trobava a Mallorca i manco a Fornalutx que aleshores era llogaret de Sóller. Simplement es senyala que " no deixà testament" i que Fra Bartomeu Amengual l'assisti amb els auxilis espirituals.
Una comissió de l'aguinaldo
A Fornalutx es va constituir pel Nadal de 1914, i per causa de la primera mondial nomenada també guerra europea, una "comisión del aguinaldo" la missió de la qual era enviar alguna ajuda als soldats ferits a l'esmentada guerra.
N'era president Joan Sastre Escales, un fornalutxenc que havia estat a França on tenia una botiga de queviures a Chalons dins la regió de la Xampanya. Aquest Joan Sastre Escales esdevindrà tinent batle de l'ajuntament fornalutxenc en temps de la dictadura del General Primo de Rivera. També ocuparà el càrrec de president de l'agrupació local d'Esquerra Republicana quan hi hagué la segona república.
De vice president hi havia Salvador Sastre Arbona. El tresorer era Macià Vicens Reynés qui ocuparà càrrecs com el de fiscal municipal de pau, delegat local sindical i fins i tot jefe local de Falange Española Tradicionalista y de las Jons enttre els anys 1946 o 1947 a 1956. Com a secretari hi havia Bartomeu Mayol Arbona ( de Sa Costera) que era cunyat del President de la Comissió. Els vocals eren Antoni Arbona Mayol i Bartomeu Mayol Ros
Guillem Gomila Ballester prevere
Havia nascut a Sóller (Mallorca) i quan l'any 1865 hi hagué a Mallorca una epidèmia de colèra era el capellà de l'hospital que s'establi o improvisà a Sa Llotja.
Posteriorment va ser vicari coadjutor de les parroquies de Puigpunyent i Escorca.
Segons una ressenya possiblement del setmanari Sóller o del diaria La Almudaina moi a S'Esgleieta - lloc del terme municipal d''Escorca - el 30 de març de 1892
L' Orfeon Republicano Sollerense
L'octubre del 1900 era fundat a Sóller (Mallorca) per musics d'idees i simpaties republicanes una banda anomenada "Orfeón Republicano Sollerense".
Un any després amb motiu del seu primer aniversari i segons els papers escrits de l'època,la banda interpretava l' "Arre Moreu".
A començament del dinou havia estat ajusticiat a Ciutat (Palma) un tal Miquel Arbona,de malnom Moreu,cap d'un escamot de lladres i malfectors que era natural de la vall de Sóller.
Tenia relació una cosa amb l'altre? Possiblement però ho deixam amb interrogant
El Sindicato Católico Agrario de San Isidro a Fornalutx
Entre el 19 de març de 1919 i el 31 de març de 1937 funcionà a Fornalutx l'anomenat "Sindicato Agricola Católico San Isidro".Es regia per la llei de Sindicats Agraris del 28 de gener de 1906 i el reglament de dits sindicats de 16 de gener de 1908.
De caire confessional els encarregats de la parroquia existent al municipi o sigui el rector Llorenç Mas Mesquida i després el regent i posteriorment econom Antoni Caparó Busquets en foren els conciliaris.
Entre els fundadors fundadors d'aquest sindicat hi figuraven els meus avis Joan Baptista Estades de Moncaira Bennasser de Massana ( 1863-1953) i Antoni Bisbal Llaneras nyirvi (1967-1948) aixi com el meu oncle Bartomeu Estades Solivellas ( 1894-1981). Altres socis fundadors destacats foren el meu besoncle el vicari Guillem Solivellas Arbona (1868-1950), el mestre d'escola Antoni Saura Sans, el propietar¡ de Sa Domenega i tafona casa de Can Xoroi Jordi Mayol Ballester, Josep Mayol Ros passador,Macià Mayol Ripoll, Vicenç Colom Colom mil entre altres més.
Per raons de la guerra civil el 7 de gener de 1937 s'acordà dissoldre'l
Polèmica entorn al lloc on col.locar la trona a Sóller l'any 1719

Consta a papers antics ( Referència 17/15/2) que's conserven a l'Archivo Diocesano. El 16 de gener de 1719 els jurats de la vila de Sóller sostenien una polèmica ben encesa amb el patró de la capella de Sant Sebastià sobre on calia instal.lar la trona de la parroquial església de Sant Bartomeu.
Els jurats volien que el lloc idoni de la trona fos el de la capella del Sant Centurió Romà, però Joan Baptista Estades-Prom - un familiar de llunyans avantpassats de servidor - que era el patró encarregat de tenir cura de la capella esmentada no li volia allà.
Ganivetades per Sóller. Febrer 1911
El diari "La Almudaina" publicava la seguent noticia relacionada amb Sóller i amb dos veïbs d'aquesta població.
Ramon Arbona Serra de vint i dos anys havia pegat una ganivetada al seu paisà Josep Morell Mayol i l'havia ferit al braç.
Les males puces d'un funcionari fornalutxenc del 1888
Ho vaig llegir a uns dels primers exemplars del setmanari Sóller que l'amo en Joan de Can Pinoi fundà l'11 de juliol de 1885.
12 de maig de 1888- segons el setmanari abans esmentat - un veí de Fornalutx hauria anat a pagar ses contribucions corresponent al trimestre en vigor de les nomenades "Contribucions Territorials". Com que han passat dos dies després del tancament de la cobrança, li fan pagar un recàrrec de primer grau. El fornalutxenc no està conforme i a més li demana i suplica al funcionari que anoti el recàrrec en el rebut. El funcionari es nega fer-ho. El contribuent fornalutxenc aleshores reclama la llista de contribuents morosos autoritzats pel batle ( el de Fornalutx se suposa ja que Fornalutx és un municipi independent des de fa anys) segons el darrer parragraf de l'article 22 de l'instrucció que hi ha aleshores en vigor per a procedir en contra dels qui deuen a l' hisenda publica.
El funcionari no aten la reclamació, s'exalta i amenaça al fornalutxenc ( ignoram el seu nom,llinatge i malnom) de treur'l amb caixes destrempades.
Un consolat de França a Sóller
Fins a finals del segle passat (XX) França tenia a Ciutat (Palma) un consolat de carrera. Es a dir que el consol pertanyia al cós diplomàtic francés i tant ell com els principals ajudants seus eren funcionaris del Ministeri d'Afers Estrangers de Paris.
Dit això sembla que entre els anys 1898 i 1930 hi hauria hagut a Sóller una agència consolar de caracter honorific. Dos sollerics estiguéren al davant d'aquesta agència. Llorenç Bauçà ( possiblement es tracti d'un Llorenç Bauçà de mal nom tumbolles) a qui sucedi el seu ajudant Joan Marqués Frontera més conegut per En Joan de Can Alic.
A la mort d'aquest darrer el juny de 1930 l'agència sollerica del Consolat francès a Mallorca tancà ses portes.
El baró Papillon du Chateau. Un aristocrata francès casat amb una mallorquina
Ho vaig llegir dalt d'una esquela que se publicà al setmanari Sóller. Un 6 de juliol de 1972 hauria mort qui sembla es cognomenava Pierre Henri Papillon du Chateau, d'edat de vuitanta-vuit anys i tenia titol de Baró. "Le Baron Papillon du Chateau". La vidua d'aquest baró era de Sóller i nomia Francisca Martorell Femenias.
A Sóller hi ha uns Martorell Femenias que els diuen de Can Blai.
Unes cabrevacions pobleres del 1638
Pobleres sí.Si perquè es tracta d'edificis situats al municipi de Sa Pobla al plade Mallorca . Any 1638 dia 23 de maig davant el notari Jeroni Rosselló, Pere Serra veí de Sa Pobla i fill d'altre Pere nomenat de Marina cabrevejava unes cases amb corral amb alou del Magnific Joanot Desbrull hereu de la Senyora Elisabeth Fuster. Cases i corral comprats segons acte del notari Joan Bonet del 15 de juliol de 1587 per Antoni Serra de Marina. Una sentencia arbitral del 1583 en reconeixia la propietat als Serra de Marina.

Com fou inscrit en 1763 el baptisme d'un fornalutxenc nascut fora del matrimoni.

Consta l’inscripció aquesta al llibre de baptismes I/27B10 que correspon als anys 1755 a 1768 i que pot conaular-se a l'arxiu diocesà. Està escrita en mallorqui mijanament culte però obviament no normalitzat.
Diu :” En la iglesia de la Nativitat de Nostra Senyora de Fornalutx al denou del mes de febrer de lo any mil set cent xixanta tres, jo Jaume Mayol prevere y vicari en Fornalutx ( aqui hi manca la paraula baptizi ) ... un mnyó que nasqué als 18 de dit circa del mati, fill està en plet (sic) y de Paula Arbaona. Se li fonch posat nom Antoni Mateu Josep Bonaventura. Foren padrins Bartomeu Estades y Maria Alberti tots del present llioc de Fornalutx a los quals adverti etc etc”. ( Hi ha una signatura Jaume Mayol pr y vicari) També una nota marginal que diu. " No se sab son pare y se posa el llinatge de sa mare Paula Arbona

El Rector Mas,de Fornalutx i la seva carta al Bisbat pel canvi de vicari coadjutor
Érem en 1913. L'església de la vila de Fornalutx passava de filial de la parroquia de terme de Sant Bartomeu de Sóller a la categoria de parroquia d'entrada. Fou el 1º de juny d'aquell any que el Bisbe Doctor Pere Joan Campins Barceló signava el corresponent decret. El fins aleshores vicari in capite de l'església fornalutxenca, el sacerdot margalidà Mossen Miquel Morey Fluxà era enviat de rector a la nova parroquia de Llloseta. A Fornalutx, el 15 de juny de l'esmentat any 1913, feia entrada solemne i prenia del càrrec de Rector de la Parroquia de la Nativitat de Fornalutx, Mossen Llorenç Mas Mesquida nascut a Campos l'any 1881. Venia amb nomenament del goverrn espanyol segons establia el concordat existent aleshores i que el Papa Piusa IX i la Reina Isabel II - l'avia del Rei Alfons XIII regnant en 1913 - havien signat. Per ajudar al nou rector, el bisbat havia nomenat vicari coadjutor a un prevere natural i veí de Fornalutx de noms i llinatges Jaume Alberti Reynés, més conegut pel malnom del "·Capellà Mostel" o també "Vicari Mostel".
Però mesos més tard el senyor bisbe decidi canviar al vicari "Mostel" i posar enlloc seu a un altre sacerdot també vinculat amb el poble de Fornalutx: Mossen Guillem Solivellas Arbona natural de Llluc i veii de Fornalutx on tenia bens heretats de la seva difunta mare Maria Arbona Mayol (de Sa Cabana) qui era fornalutx.
El Rector va rebre una carta on se li comunicava el canvi de vicari coadjutor aixi com el cessament de Mossen Jaume Alberti Reynés com a tal vicari.
A l'Arxiu Diocesà Ref III/110/127 ham trobat la resposta de Mossen Llorenç (el rector) al bisbat. Imprés podem llegir:
Lorenzo Mas Mesquida Cura Parroco Fornalutx.
Escrit a mà llegim:
31 de mayo de 1914 M I S ( o sigui Muy Ilustre Señor Molt Ilustre Senyor)Acabo de recibir su atenta.Nada tengo que objetar a su contenido. Por tanto continuará interinamente Don Jaime hasta que Don Guillermo reciba el nombramiento.Me pareció prudente no decir una palabra a Don Jaime ni entregarle el cese que recibí hasta recibir el otro. Si le parece lo contrario avise. Me repito S.S.( o sigui Su Servidor El Seu Servidor) i signa: Lorenzo Mas parroco.
El 2 de juliol de 1914 Mossen Guillem Solivellas Arbona entrava en funcions com a vicari coadjutor de la Parroquia de Fornalutx. Va morir l'any 1950 i el 1947 en motiu dfe les seves noces d'or com a capellà,l'ajuntament de Fornalutx dedicà el carrer de "Sa Llluna" on vivia al seu nom.
El Rector Mas que tenia el càrrec en propietat renuncià a elll l'any 1935 després de vuit anys df'absència obligada per malintesos entre els seus feligresos fornalutxencs i ell. El sucedi com a econom, el sacerdot solleric Antoni Caparó Busquets qui en 1927 havia sigut nomenat "Regent de la Parroquia".
Llorenç Mas Mesquida va mori al seu poble nadiu de Campos l'any 1947.
El relleu del Rector Mas,de Fornalutx l'any 1927
El sacerdot natural de Campos Mossen Llorenç Mas Mesquida (1881-1947) va ser oficialment rector (parroco en castellà) de la parroquia de la Nativitat de la Mare de Déu de la vila de Fornalutx des de la seva creació a mitjans del 1913 fins a finals del 1934. Ocupava el càrrec en propietat segons establia un concordat del temps del Papa Pius IX amb la Reina Isabel II.
El Rector Mas era un rector potser más il-lustrat pels feligresos qui a l'epoca li van tocar i el seu tacte i diplomacia amb ells ben fluixos per no dir d'una absència total.
Un avalot a rel de les festes patronals del septembre de 1927 l'obligà a marxar de Fornalutx. Tot i aixi en data del 3 d'octubre d'aquell any enviarà una carta al Bisbe Llompart suplicant-li que nomeni un regent a qui deixarà la rectoria i una tercera part de sa paga de rectorll. No fa esment en cap moment a les seves desevinencies amb el poble de Fornalutx sino a una suposada malaltia crónica intestinal.
La carta oficialment enviada des de Fornalutx diu: Ilustrisimo Señor Padeciendo el que susscribe una enfermedad crónica intestinal compatible con los trabajos inherentes a una parroquia con auxiliares de haberlos para sustituirle al crearse aquella;pero incompatible si dichos auxiliares no tyengo.
Suplico se digne nombrar un Regente a quien cederé la Casa Rectoria y la tercera parte de la noimina. Dios guarde V.Ilma muchos años etc i la firma Lorenzo Mas C.P. ( que volia dir Cura Párroco)
El dia 7 seguent el Vicari General Mossen Jaume Homar comunicava que en aplicació del codi de dret canonic cano 275 el rector Mas es retirava a viure al seu poble Campos amb la tercera part de la nomina que li pertocava i es nomenava per reemplaçar-lo al davant de la parroquia a un altre sacerdot amb el titol de regent.
Hagués pogut seguir essent rector fins el dia que mori, però com ja he dit abans renuncià de manera definitiva a finals de l'any 1934 en plena Segona Republica quan el concordat ja no tenia vigència.

Sorprés quasi infraganti


L'Almudaina fou un periodic mallorqui de Ciutat qui pels anys cinquanta es va juntar amb "Correo de Mallorca" i formaren "Diario de Mallorca".
Aquesta "Almudaina" - la del 26 d'agost de 1927 - contava que:
Maria Mayol Vicens, de 36 años contaba dinero en el cuarto dormitorio y había oídio ruido en una de las ventanas,lo que le llamó la atención y vió un individuo que no conoció que encaramandose sobre una escalera forcejaba la puerta de la referida ventana, el que huyó al verse descubierto.
"L'Almudaina"acaba dient : Practicadas lasdiligencias oportunas ha resultado la detención del vecino Luis Massanet Servera el que como presunto autor de los hechos ha sido puesto a disposición dek Juzgado.
El succeït aquest hauria tengut lloc al municipi de Fornalutx.

EL PA ÉS SAGRAT

Qui sou per xerrar-me de crisis?
Abans corregiu vostres vicis
com ,aquest, de tirà es pa
que això no ho faria vostro ca.
No ho dic en conya
però no teniu vergonya
d'haver tirat oh Senyor !
al fems aquest roegó.
Me direu que era dur
però no estava podrit
i manco era ell florit.
Era un boci de pa madur
i trempat amb llet dintre un tassò
era encara ben menjador.
No oblidem que tenim rel de cristià..
Tot un simbol és el pa.
El pa és sagrat!
Tirar-lo un pecat!
Joan Antoni Estades de Moncaira

POEMA A FORNALUTX

Jo som de Fornalutx
aquest poblet mallorquí
tant maco i bonic
on conviu aqui
el pobre i el ric.

Emprant adequada eina
la gent de muntanya
sempre a la feina
amb coratge s'afanya.
Té clar que qui de jove no treballa
de vell es mor a la palla.

Fornalutx està al peu del Puigmajor,
fornalutxenca és tota la meva avior
i és per mi un gran honor
ser fornalutxenc de llinatge de senyor.

Sembram a Fornalutx
hortolitza i moraduix
i menjam oli del bo,
taronges de les millor.

Qui vé a Fornalutx amb bona intenció -
sigui foraster o mallorqui -
és ben rebut ell aqui
sempre respecti costum i tradició.

Segle enrera a Amèrica i a França
molts fornalutxencs emigraren,
sempre el seu poble recordaren
amb dolça i trista recança.
Jo som un fill d’aquells que marxaren
i un dia- pobres però amb honra -tornaren.

A Fornalutx hi tenia una casa
que encara fa molta vasa
davant l'Ajuntament ella està,
mon paret l'heretà d'un oncle capellà
a qui el carrer es dedicà.
No tenint infant a externs passarà:
Déu sap si un banc la s'endurà.

Prop de mon pare i ma mare,
juntament amb tot avantpassat
a Fornalutx vull ser jo enterrat;
segons el ritual cristià
en presència d’un capellà.
Aquesta és ella ara
la meva voluntat.
Extern o parent l’heu de respectar.

Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal

BEA DE CONSELL

Sota el titol " Me gustan las chicas guapas y me tengo por amigo de una madame de Burdel" vaig escriure aquest article que fou publicat anys enrera en una weeb qui ja no existeix. Amb alguns petits canvis em plau tornar-lo aqui reproduir.

No se escandalicen Vds que no hay para tanto. Efectivamente soy Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal con sus demáas circunstancias. O sea que me considero hombre de bien y de buena familia ( Esto último ya sé que a muchos les importará un comino sin duda) Y me tengo por amante de las tradiciones patrias.
Nací bajo el signo del Escorpión que es el signo de los amantes del sexo por excelencia. Soy soltero porque asi lo han querido las circunstancias pero aunque ésto ahora parece no tener la importancia que antes tenia, soy de esta acera o sea para entendernos que me gustan las mujeres y principalmente las que son guapas y atractivas como esta que ( perdonen la crudeza de mi franqueza) acaba de pasar delante mi, mientras estoy escribiendo.
No lo puedo remediar. Ya lo sé que no soy un jovenzuelo veinteañero y menos todavía un guaperas; pero más miro las tetas y las curvas de Juliette ( asi he bautizado la señorita ésta)mejor funciona mi libido y su imaginación. Y es que vuestro seguro y humilde servidor no es de piedra y por gustarle las chicas y hacer el amor con alguna de ellas no piensa ofender Dios.
¡Bien! Pensarán que no estoy en mis cabales.Piensen lo que quieran. No me importa lo más minimo. Es el problema de cada uno de ustedes que me lee y no mi problema. No me haran cambiar de opinión y tampoco ustedes cambiarán la suya. ¡ Faltaría más!
En cierta ocasión - lo recuerdo perfectamente - escribí, en el semanario "SÖLLER", un articulo que llevaba por titulo " Per què vaig de putes?" ( ¿ Por que voy de putas?) en forma de pregunta o sea con interrogante. Estaba escrito en mallorquin o sea en el catalán que los mallorquines hablamos. No faltó quien como Caifás se rasgó las vestiduras. En realidad no había para tanto.
Nunca he recomendado a nadie - y mucho que me guardaría hacerlo - recomendar el ejercicio de este oficio que dicen que es el más antiguo de la tierra y Dios me libre efectuar tal recomendación. Tampoco le he recomendado a nadie ir a un lenocinio, o sea a una casa de citas. A estas alturas y en los tiempos que corremos el que va es porque quiere y a nadie se le obliga ir.
Bea, de Consell ( el nombre y el lugar son inventados por supuesto) creo que es buena amiga mia. Esta madre soltera regenta un salón de masajes. De ella sólo quiero hablar bien y acordarme de los buenos momentos. No es mi novia, nunca lo fué y nunca lo sera. Que más hubiera querido en algun momento `pero el hombre propone y Dios dispone. Ahora aquel o aquella que piensa que soy o he sido el chulo de su harem va bien equivocado. Fue y sigue siendo una amiga de favores reciprocos y nada que ver con la tarea. Todo lo contrario.
Asi que un día asistí a una reunión donde se estaba debatiendo o por lo menos hablando dl tema,éste, del jineteo. Por descontado por mi cuenta y riesgo. También por el morbo. ¡Tranquilos! No era Bea - la amiga Bea -que me enviaba alli para espiar. Otras cosas tenia por hacer en aquel momento.
Bueno, lo que les decía a ustedes fui a aquella dichosa reunión en la que participaban politicos de uno y otro pelaje asi como un auditorio con ideas fijas y bien predipuesto a efectuar alli mismo el asalto al "Palacio de Invierno del Sexo en Caliente".
De lo que dijeron nuestros politicos mejor que no les cuente por ser cosas sabidas y archisabidas. Venga el divagar y más divagar.
" Se trata de un problema social". "Hay que legalizar la prostitución". "La prostitución tiene que ser reglamentada". ( No faltó quien hasra se atrevió a proponer la instauración de la figura de la casa de citas de guardia como si de una farmacia se tratara)."No hay que criminalizar a estas pobres mujeres". Erc etc etc.
Por lo que respecta a los asistentes como público, la mayoría, y con cierta razón, muy cabreados pues alli no se les ofrecia solución alguna a su reclamación. O sea el tener que aguantar diariamente la presencia de rameras contactando al eventual " cliente" en su propia calle y ante sus propias narices. Y es que en el negocio o en la labor si mejor lo prefieren del folleteo hay mucho cuento,mucha tontería, mucha esquizofrenia. En una palabra hay pero que mucha hipocresia.
Ejemplos. Servidor que ha sido cliente y amigo del salón de Bea no le habria gustado que su madre o una hermana, un familiar femenino se hubiesen dedicado a tal trádico de mercancia. A Bea tampoco, la verdad sea dicha, le hace mucha gracia que tal familiar, tal vecino de piso o de barrio sepa de sus supuestamente "inconfesables actividades mercantiles".
Algunas de estas respectabilisimas personas que ahora ponian el grito al cielo por la presencia, en su calle, de las putas, habian sido, en algun momento,cliente de una de ellas. Ellos , ahora protestaban y no les voy a criticar por ello. Tienen todo el derecho y el deber de protestar pero sin pretender el hacernos creer que ellos no han roto un sólo plato.
En cuanto a las trabajadoras del sexo si hacen su "faena" ¿ por pura necesidad ? Pues naranjas de la China. Habrá de todo en la viña del Señor sin lugar a dudas y la habrá desde luego en la del Diablo; aunque tampoco pienso que un burdel forzosamente tenga que la antesala del despacho de Satanás. Yo por descontado nunca he notado nada diabolico en el salón de masajes de Bea.Esto sí a ninguna prostituta - sea ella pupila o alcahueta, le agrada le digan "puta" y menos que a un hijo a hija suyo puedan decirle: " hijo de puta". No les gusta a estas señoras como tampoco me gusta a mi y supongo que tampoco les gustará a ustedes. ¿Que hacen la faena esa del coito o de la fellatio por pura convenencia monetaria y que no sienten placer alguno? Otro cuento chino y no precisamente del chino Mao.
No seré yo quien les cuente que lo hacen por amor al arte porque no es asi. Ni que son todas ellas unas viciosas ninfómanas que sólo piensan que por cuarenta o sesenta euros se la metan unas cuantas veces por día, pero que ellas no sientan placer alguno al hacerlo con el cliente de turno. Yo no generalizaría tanto que puede uno toparse con más de una sorpresa. Y si no es usted un bobo se dará perfectamente cuenta de si han fingido o no y si le han tomado el pelo ( el dinero se lo ha dado por su propia voluntad) diga, después, lo diga detrás de usted a sus compañeras y conocidos la fulana con quien se ha acostado usted caballero.
Bea ha dicho muchas veces - demasiadas por cierto a mi entender - que ella nunca ha estado ni estará enamorada de mi. Pienso que decia y sigue diciendo verdad, pero es que tampoco lo ha estado, pienso yo, de Julián el carpintero de Alcudia ( el nombre y el lugar otra vez inventados) que la estuvo cortejando unos cuantos años. Les diré confidencialmente que tanta acusatio non petita me huele a chamusquina.
Y es que le importará a ustedf; que le importará al camaraero de tal o cual cafeteria o restaurante si yo soy el marido,el novio, el amante o si por el contrario soy el padre, el hermano, hasta el abuelo de la señora que se encuentra sentada en la mesa aquella. A ustedes, al camarero, a quien sea le importa un pepino el parentesco o la relación de amistad intima o de vista con la persona que me acompaña o que yo acompaño.
Os lo diré clarito y tanto si es de vuestro agrado como si no lo es. A mi esto del enampramiento - palabra que tanto gusta a las señoras y señoritas de hoy día el invocar cada dos por tres - me ha parecido una solemne estupidez. Casi siempre por no decir siempre lo confundimos con la atracción y la quimica que suelen ser transitorios.
Y que puedo decirles de los señores que como yo van o han ido de clientes a estas casas de " mala fama". ¿ Que deben imitarnos? Si lo hacen o lo han hecho es porque les ha dado la gano hacerlo. Yo no pretenderé hacerles creer que somos un modelo de virtud a seguir.
Pero tampoco tienen mi venia para criminalizar a estas mujeres que se dedican a este "trabajo" por la razón que sea y a los honmbres que igualmente por la razón que sea han de acudir a ellas para desahogarse.

Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal

POST DATA

Quan vaig escriure aquest article i es publicà en aquella desapareguda weeb, servidor encara no havia anat a aquell inefable i infumable programa televisiu de Cronicas Marcianas on de molt més aprop . no precisament al plató de Tele Cinco i a la vora del Senyor Sardà o del Cardenas - sino pels mateixos carrers de la nostra Ciutat de Mallorca vaig poder adonar-me de l'hipocresia que un està rodejat.

UN SACERDOT I PATRIOTA ALSACIÂ

MOSEN Xavier Haegy
(1870-1932

Sacerdot i patriota alsacià que lluità contra el militarisme prussià i l’impresentable jacobinisme de Paris.
Tres dies després de les eleccions legislatives que havien portat al triomf, als autonomistes, a Alsacia (Onze diputats damunt setze),moria d’un infart,Era l'onze de maig de 1932, a l’edat de 62 anys,un dels més antics lluitadors autonomistes,Mósen Xavier Haegy.
Més de 500 sacerdots de les diocesis d' Estrasbur/Straßburg i de Metz venguéren a la catedral Sant-Marti de Colmar assistir al seu funeral.
Mostra del profund esgarintxament entre l’autonomista Haegy i el francòfil Monsenyor Ruch. El Senyor Bisbe no prengué pas part a les cerimonies i fins i tot hauria prohibit als seus seminaristes d'assistir-hi.
Mósen Haegy,estava dotat de qualitats intel-lectuales excepcionales. Fou un gran alsacià que havia consagrat tota la seva vida i tota la seva energia à la defensa dels drets dels Alsacians-Lorenesos.
Karl-Heinz Rothenberger (p. 191), fou molt elogiós al seu encontre.Conta el periodista René Johann que, dençà 1793, només un francés havia reeixit posar en ridicul el jacobinisme de la burocracia ministerial: Mósen Haegy.
Es de sobres el més bell elogi que hom pugui fer-li.
Haegy havia nascut a Hirsingue/Hirsingen el 2 de desembre de 1870, en el si d'una familia camperola del Sundgau.
A l’edat de 14 anys, entrà al col-legi episcopal de Zillisheim.La seva vocació per al sacerdoci l'empeny, des de 1887,amb 17 anys, a entrar al seminari major d'Estrasburg/Straßburg.
Després de molts estudis brillants a Estrasburg/Straßburg i l’universitat de Würzburg (per manca d’una facultat de teologia catòlica à Straßburg),serà finalment ordenat prevere, el 10 d'agost de 1895 à Straßburg par Monsenyor Fritzen.

Haegy home de la premsa
Després del seu retorn d’Alemanya, és sol-licitat per Mósen Winterer, el canonge Cetty i el seu amic Mosén Sipp.Són els iniciadors d’una premsa catòlica alsaciana indpendenta, tant de la d’Altes-Vosges com de la d’Alts-Rhin, convidats a unirse a ells per continuar l’obra que ells havien iniciat.
Als 26 anys, amb l’acord de Monsenyor Fritzen,es fa càrrec de la redacció de l’Oberelsässischen Landeszeitung. Els abonats passen aviat la xifra de 18 000.
En 1899,el trombam al davant de l’Elsässer Kurier que ell servírà per espai de més de 30 anys.

A causa del seu compromis autonomista abans la guerra, els militars el classificaren com aanti alemany, la qual cosa li valgué tenir prohibida la residència a Alsacia i obligat a residir a un hospital de Polònia (Pleschen), amb el càrrec de guarda malalt.
Haegy, diputat alsacià al Reichstag és qui, el 25 d'octubre de 1918, pronuncia el discurs de comiat al Reichstag dels parlamentaris alsacians-lorenesos.Per ell, els excesos de la dictatura militar dels anys de la guerra, que no havia pas deixat de denunciar, havien acabat per decantar l’Alsacia de l’Alemanya.
El seu combat politic per l’Alsacia
" Er war die Seele des Widerstandes. In ihm lebte dans Ideegut der Heimatbewegung von 1911-1914 fort, dass das Elsass aufgrund seiner geschichtlich bedingten kulturellen Sonderheit berufen sei, zwischen Deutschland un Frankreich zu vermitteln und auszusöhnen ; dazu war die Erhaltung der deutschen Sprache allerdings unumgängliche Voraussetzung ", escriu Karl-Heinz Rothenberger (p. 192).
De 1918 ençà,l’Alsacia va soportant de més en més malament les exaccions de l’Administració i de l’Estat francès Amb llurs Comissions de sorteig,llur politica d’assimilació linguistica i de destrucció ssistemàtica de tot quan pot oposar-se a la politica de nivellement.
Ara és a partir de 1924, després de la victòria dels laïcistes, que Haegy es comprometé totalment dins la lluita politica, sostenint,amb la seva premsa, els signants del Heimatbund aixi com els dirigents autonomistes Ricklin o Rossé,cada vegada que eren atacats o calumniats injustament.
Això li valdrà el veure el seu despatx escorcollast durant hores per la policia el Nadal 1927.
" Vor allem Elsässer ", a partir de 1918. Haegy concentra tota la seva activitat i el pés de la seva premsa damunt la defensa del particularisme alsacià i del catolicisme. No passà mai els limits del Rhin i no es traslladà a França més que dues vegades mentre visqué.
Al sí de la Volkspartei,la fortalesa de la seva premsa,obrà constantment a l'apropament amb les altres Heimatrechtler dels mitjans liberals, i fins i tot del camp communista, per afavorir l’emergència d’un front unic. El seu processament contre Helsey (6 al 7 gener 1927) li donà la mida de l’iniquitat de la justicia francesa qui deixà el tribunal transformar-se en sala d'espectacle entre el fiscal i els advocats del periodista patriota (cinc dels quals un era membre de l’Acadèmia francesa i dos altres ministres en funció).
Hi hagué el judici de Colmar.A La policia li hauria agradat detenir-lo amb els altres caps autonomistes, però davant l’absència de proves inculpatòries,la cua entre les cames, hagué de resignar-se a deixar-lo en llibertat. El jutge d’instructió de Molusa/Mülhausen haurá de declarar i tot que si podia enganxar Haegy, deixaria molt gustos córrer tots els altres.
Aixi que llibertat, pogué testimoniar al Komplottprozess a favor dels seus amics Ricklin, Fashauer i Rossé, acusats de complot i entregats a mans d’una justicia sense escrupols.
La seva declaració feu sensació i impressionà fortament tots aquells que eren presents dintre la sala del tribunal.
Durant quatre anys encara, continuarà la seva lluita politica, apropant-se de més en més a aquells que reclamaven la constitució d’un Estat federat alsacià. Com home intel-ligent i advertit que era, s’havia adonat que l’autonomia administrativa, a
la qual s’aferaven alguns membres del U.P.R., no podia garantir eficasment les llibertats alsacianes de les quals, tota la seva vida.
Haegy fou un fervent defensor de l'autonomia i identitat cultural del seu poble,testimoni d’un afecte sense mancança.
Es per això que fou i segueix essent,prohibit el seu record !
El diputat Rossé vengué veure’l just abans de morir, cap a les cinc de l’horabaixa, per xerrar encara uns quants minuts amb ell.
Cap el final de l’entrevista, Haegy li prengué la mà, l’apretà i li digué amb veu greu : " Wir müssen weiter kämpfen, Gott befohlen. "
Fou el seu testament politic. A penes Rossé havia abandonat el seu dormitori que Haegy cridà la monja.enfermera : " Schwester, o welcher Schmerz ! " I exhalà el darrer guspir.
Mosen Haegy reposa a la seva terra nadiva, a l’ombra de la capella de lcementiri de Hirsingue/Hirsingen.Damunt el seu bagut els seus amics havien desplagat una senyera Rot un Wiss (blanca i vermella) que un policia present a la cerimonia frissà de retirà. La seva tomba quedà sempre coberta de flors per els seus amics autonomistes, molt temps encara després la darrera guerra.
Ara cap carrer és aqui per recordar la seva memòria, quan Gambetta, qui mai desempenyà cap paper a Alsacia, té els seus a Straßburg, Colmar i Mülhausen.E laïcista Emile Combe té un carrer a Dornach, dintre une Alsacia concordataria.Igualment Enric IV (el primer rei borbó de França), qui mai reinà
ni posà els peus a Alsacia, té el seu carrer a Eckbolsheim...
I hom podria multiplicar aixi els exemples il-lustrant aquesta cridanera injusticia.
Sacerdots i homes patriotes com l’alsacià Xavier Haegy es mereixen ser recordats no tan sols pels seus propis compatriotes sino per tots aquells i aquelles a qui un estat estranger ens ha imposat i ens imposa la seva dominació politica i cultural.

Aquest petit pais nostre

Als qui neguen que a Mallorca xerram català

" Som i serem gent catalana
tant si es volcom si no és vol
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol"

Cansat de tenir tanta paciència,
el petit país guspira la indepèndencia.
Pel gran país la solució
està sempre en la submissió
i que tot petit país
faci,ell, cas omís
del dret de l'autodeterminació.

El nostre petit pais sempre ha tengut consciència
que ja de molt enrera
una bella i gran nació era
feta de gent tota de lletres i ciència.
Diuen pel Gran País
que el petit país
a consciència m'inventa historia
i és que en el gran hi ha molta boira.
El Gran País per manca de vista
ha fomentat l'esperit separatista.
Per dir ell tota la veritat,
el Petit Pais mai, ha volgut estar separat;
és el gran qui l'ha obligat.

Sí tal com sóna l' ha obligat
i durant anys l'ha menyspreuat.
Això ja vé de temps del primer Borbó
i les dues republiques no foren solució.
D'aquesta llastimosa situació
no en té cap culpa l'actual Borbó.
Res de l'altre món demana el petit al gran:
llengua i cultura pròpia té el primer
d'igual importancia i rang
que la llengua i cultura pròpia del darrer.

Si seguim per aquest mal cami d'incomprensió,
de cremes de banderes i simbols d'un i altre sentit
no m'estranyaria arribi a guanyar un dia el partit
partidari ell d'obtenir la separació.
D'una illa d'aquest simbòlic i a la vegada existent país, servidor
té les arrels eixides de moltes generacións i guardo la il-lusió
de veure la nostra bandera tradicioonal
onejant al pal més principal
de tota balconada institucional.
Res hem inventat
i mai mentida hem contat
Som i serem sempre el que hem estat
i a més ens hem ,malgrat altres, considerat -
de Salses a Santa Pola i de Fraga a Maó,
no una regió qualsevol sino la gran nació
que a l'edat mitja féren els antics reis d'Aragó.