LA MEVA TIA CENTENARIA

Tant per part de pare com de mare - i entre germanes,cunyades i cosines-germanes dels meus progenitors- tenc,o he tengut,unes quantes ties Maria.La germana petita de mon pare,de la qual ell era el padri de fonts,es deia Maria Estades.Una cunyada de mu mare i una altra de mon pare duien el nom de Maria.La germana petita de la mare té per nom Maria Bisbal i altres cosines,o esposes de cosines de mon pare o mu mare- a qui he tractat sempre de tia seguint la tradició ancestral mallorquina- han duit aquest nom.Ara quan jo aqui,en aquest llibre em referesc a la tia,(la tia Maria per antonomasia si no precís més detalls) és de la germana de mu mare que se tracta i no d'una altra.La tia Maria nasqué a l’igual dels altres infants dels meus padrins materns a Epernay i a la actualment desaparescuda vivenda del numero 30 de “la rue de Saint Thibault” .Fou el 25 de maig de 1.907.Per tant la meva tia nasqué sota el signe astrológic dels bessons. Un signe d’aire que sols caracteritzar-se pels seus constants canvis emocionals.Uns dies després,talvolta alguna setmana, era portada a l’església de Notre Dame per esser-hi batiada. Seguint la tradició mallorquina li posaren el nom de Maria (Marie en francés) que era el que li tocava com tercer membre femení d’aquella llar i era el de la seva propia mare o sigui el de la meva padrina. Els seus dos germans grans – o sigui mu mare i l’oncle Antoni – foren escollits per ser els padrins de font de la germaneta. Respecta de la fillola mu mare tenia deu anys més i , el conco, set.Neix la tia a ben pocs dies i escasses setmanes del natalici al palau reial de Madrid (10 de maig 1.907) del nou princep de Girona i Asturies (fill primogènit del Rei d’Espanya).Fa cinc anys que a Espanya s’ha inaugurat el regnat efectiu del Rei Alfons XIII i en fa un que el monarca ha contractat matrimoni amb la néta de la reina anglesa, la princesa Victòria Ena de Battemberg. A França fa apenes un any que Armand de Faillères ha sigut elegit per ocupar la prefectura de l’ Estat com president de la República per un mandat que acabarà el 1.913 o sigui un any després que els padrins Antoni i Maria deixin el Marne i la regió xampanyenca per tornar a la seva Mallorca pairal. Si per cosa de dies ( 17 de maig de 1.886 i 10 maig 1.907) el rei espanyol i l’aleshores hereu de la corona són taurons, el president francès (6 novembre 1.849) ell és nascut sota el signe de l’escorpi com un servidor i sobretot com un dels seus grans successors:El General De Gaulle nascut a Lille l’ 11 de novembre del 1.890.La tia Maria , ho he ja dit abans era géminis al igual que el seu germà i padri de fonts l’oncle Antoni (29 de maig de 1.900) amb qui tenia un fort parescud fisic.Contava mu mare de la seva germana Maria i de llur infantesa que a l’Epernay de començament del segle XX es sentia parlar de robatoris d’infantons. Aquests robatoris,amb raó o sense,solien ser atribuits a “bohemiens” (romanichelles) o a gent d’aspecte prou similar que anava de fira en fira amb una roulotte..Si dels nostres dies,amb més o menys raó, hi ha més d’un que pensa que el gitano fa partida d’una etnia de lladres i malfeiners i com tal gitano cal tenir-lo sempre per presumpte culpable; ja podeu imaginar que aquesta forma de pensar a principis del segle passat era corregida i augmentada. Mu mare, que era una nina de deu anys, tenia molta por que li robasen la germaneta. “La tenia molt gelosa a la nina”. Fent i servint-li de teta Rosa Bisbal tenia prou esment a que cap romanichel o bohemien de la ciutat d’Epernay s’atrevis, per un simple descuid, a endur-se la Marieta.

Personalment vaig coneixer la tia, l’estiu del 1.948, a rel d’un viatge a Mallorca que féren els meus pares per a visitar la familia. Crec haver-ho dit ja al capitol dedicat a la meva mare.Tenia, la tia Maria aleshores, una quarantena d’anys i en feia vuit que estava casada amb l’home de la seva vida. L’oncle Llorenç feia feina de fuster a Sóller i cada dia baixava. per després tornar pujar a Fornalutx, amb una bicicleta. Quan era jove – fill major d’una dona que enviudà jove del marit mort a l’edat de Crist - havia estudiat al seminari de Ciutat prop de Montision i en temps del Rector Mas havia sigut l’escolà major de l’església del seu poble nadiu. Després, amb Don Toni Caparó de regent que el 1936 passà dir-se econom, el meu futur oncle faria part de la primera directiva de la Congregació Mariana de la Parroquia de Fornalutx. En seria el primer president concretament i posteriorment ocuparia càrrecs de secretari i tresorer.He dit que vaig coneixer personalment la tia, com la resta de la familia tant de pare de mare com de pare,aquell estiu del 48.Es cert.Aprofitant que del mes de febrer la frontera de França amb Espanya tancada el 1.946 tornava estar oberta i donat que en feia tretze que,per mor de la guerra civil espanyola i després la mondial, no veien els seus pares i germans mon pare i mare decidíren fer aquell viatge. Però a la tia com als altres familiars els conexia per foto. I és que mon pare i mu mare (ella principalment) s’havien preocupat de que conegués, a més de la seva llengua ancestral,també la familia: Els dos padrins de part i altre aixi com ties,oncles i cosins.La tia Maria i el seu home habitaven a casa del padri Toni. La casa que comprà i obrà quan vengué de França, el 1.912 i que després seria del seu fill i hereu i,avui,és de la meva cosina Antoinette Bisbal.Quan arribàrem a Fornalutx aquell estiu de 1.948 – el dia de Sant Pere per més senyes que era festa manada a Espanya o sigui d’anar a missa – l'avi ( el padri com deïm a Mallorca) s’havia posat malalt.Record l'avi, aquell més de juliol a Fornalutx, ajegut a la cambra del primer pis i després a Ciutat a la Clinica Munar del carrer Arxiduc Lluis Salvador on el Doctor Llobet l’operaria d’apendicitis. El record malalt, gemegant de dolor i amb mu mare (la seva filla major) al capçal del llit .Si bé l’operació quirúrgica, del metge Llobet, a la Clinica Munar on després hi hagué l’hostal Arxiduc, s’havia efectuada amb èxit ; donat que el padri ja no era jove sino un home de vuitanta un anys la curació total era gairebé impossible. Amb una ambulancia el tornaren dur a Fornalutx on el diumenge 25 de juliol – festa de l’Apostol Sant Jaume patró d’Espanya – Don Toni Caparó, l’econom de l’església del nostre poble benvolgut (que l’endemà se’n aniria de vacances a Tuent a casa del seu germà Miquel; feta que la gent de Fornalutx criticà molt) li duia, amb tota pompa i solemnitat, el sant viàtic i l’extremunciava. Quatre dies després el dia 29 – dia de Santa Marta – que caigué en dijous, prop de les cinc de l’horabaixa, Antoni Bisbal Llaneras, l’amo en Toni Nyirvi, de Fornalutx, feia el darrer alè i entregava l’ànima al Creador a un llitet que les ties i mu mare havien col-locat a la sala rebedor. Recibidero li deien, i li diuen encara, en mallorqui col.loquial gonella. El meu padri matern deixava als seus familiars, i també al poble de Fornalutx en general, el record d’una bona persona i sobretot d’un home de conviccions sanes i rectes.L’endemà vespre li féren les exèquies, previ res del Rosari i posterior conducció del cadáver al Cementeri. ( A aquella època, 1948, no era costum que la familia acompanyàs el mort a la seva darrera estada.Ho feien els veïnats de més aprop amb unes atxes ben grosses i els homes del poble amb ciris encesos. La cera era ella color crema).Darrera la creu alçada, els capellans i el bagul anaven les dones.El dissabte mati es feu a la Parroquia de Fornalutx el funeral. Exèquies i funeral tot de primera classe com l’home, que havia fet quatre doblerets a França i havia sabut conservar, ell es mereixia.Abans he contat que l’endemà d’haver viaticat i extremunciat el padri, l’ econom havia partit a Tuent. Aixi és que Don Toni Caparó,de Can Ganxo de Sóller no presidiria ell les exèquies ni tampoc celebraria el funeral de missa de tres i altar fumat. Ho feu un capellà de vuitanta d’anys mig malalt el Vicari Solivellas padri de fonts de mon pare i germà de la meva difunta senyoravia Teresa Solivellas Arbona. El dia de la conducció del cadáver l’oncle Guillem vengué amb capa pluvial a la casa del mort i amb ell dos altres capellans de Sóller que duien també capa pluvial negra. Un d’ells era Mosen Miquel Pons Sastre actual Beneficiat Emerit de la Seu que tardaria dos anys a ser ordenat prevere. Quan l’oncle sorti del portal de ca’l padri – cami del cementeri – Don Miquel Pons i l’altre capellà (crec que era Don Pep Morey vicari de Sóller) l’agafaren, un, per un braç i, l’altre, per un altre i d’aquesta manera, sembla que, fins al cementeri i, de retorn, fins a l’església.Al fill del padri – l’oncle Toni - li hauria tocat presidir el condol de les exèquies i del funeral de son pare;però el conco que havia estat a Mallorca el mes de maig es trobava a Reims. En aquell temps no és ni es podia viatjar de l’estranger com avui en dia. Ni el Consolat General d’Espanya a Paris i tampoc les autoritats franceses del Departament del Marne me donaven elles tantes facilitats. Aixi doncs el condol de l’ amo en Toni Nyirvi el presidiren els seus gendres. Mon pare, primer, com espòs de la filla major.Després el conco Bartomeu l’espòs de la meva padrina de fonts i el conco Llorenç, el marit de la tia.Tots ells ben endolats i encorbatats de negre rigurós.Com que el pare no tenia cap mudada negra ja que li havien robada la del casar;li deixà la seva el seu germà Bartomeu Estades, de Can Real. Per part seva mu mare,la padrina de fonts i la tia – que presidien el dol femeni – anaven elles totes endolades,també de negre rigurós, amb manta llarga i curta damunt el cap.Això del dol aquell temps es mirava molt a Mallorca i als pobles encara més.A la casa d’un mort les persianes romanien tancades i el portal mig obert durant quasi bé un any i durant aquest temps no es sortia per res llevat per anar a fer feina i els diumenges a missa però no missa major sino missa primera. Els fills i filles aixi com gendres i nores portaven tres anys anys de dol pels seus pares i sogres. Per un fill o una filla,gendre o nora,el mateix temps. Per un germà o una germana, cunyat o cunyada, en duien dos anys. Per un avi o avia els néts i netes en duièm un any i un per un oncle o una tia els nebods i nebodes uns sis mesos. A la Mallorca i al jovent del segle XXI tot això li semblarà a més d’un totalment ridicul;però la costum era aquesta i no cregueu que En Franco i sa seva dictadura tenguessen ells res a veure amb tot això. El 1.948 el dol a Mallorca i de manera especial a la pagesia era la cosa més farisaica que vos pugueu imaginar.A l’hora actual, malauradament hem passat a l’extrem oposat de no respectar cap convencionalisme i com si ja frissassim de que el nostre familiar hagués fet les maletes per a l’Eternitat. Celebrat el funeral i tothom ja desmudat, el padri fou enterrat dintre la seva tomba. A l’inhumació els gendres i també les tres filles hi eren presents.Dels nét l’únic present era jo i el fillastre de la meva padrina de fonts;que si no era nét directe igual com si ho fos amb la circumstancia donada que era el que més temps de convivencia amb el padrinet.El col-locàrem dintre el mateix ninxol que l'avia Maria morta el 20 de juliol de 1.930.De la padrina sols quedaven una calavera i uns quants ossos. També les sabates que la meva tia – la tia Maria doncs- se li havia passat pel cap endurse’n a casa i no puc en certesa dir si ho arribà a fer o no.Però crec que no.Fos aixi com fos, mon pare i mu mare a França i deu reals de lo mateix la familia del conco Toni; era la tia i l’oncle Llorenç els qui convivien amb el padri i es cuidaven d’ell. La padrina de fonts, amb qui la tia sempre estigué fortament unida com carn i ungla i el seu marit, els ajudaven tot quan podien i sabien.Són coses que s’han de saber i dir aixi com són.Clar que l’oncle de França, com hereu universal, ell enviava – de tant en quant - doblers a son pare pel seu manteniment; però les ties, i principalment la tia Maria, hi posaven uns quants dels seus.Els pares si no enviaren res és que les possibilitats econòmiques i monetàries, aixi com llur situació comercial, no els ho permetia.Pel que fa al carácter de la meva tia aquest era i segueix essent tot l’oposat del de mu mare. Ho dic ja al capitol precedent. A la mare li agradava llegir, la tia hauria fet, i faria, una fogatera ben encesa amb els llibres. Això no obstant que ningú pensi ara que fos, ni que sigui, una dona buèta que no sap fer un “o” amb un tassó. Res de tot això es dóna en el cas d’aquesta dona de Fornalutx la meva tia Maria Bisbal Alberti. Tenc a fer malgrat tot un incis i confesar haver trobat una carta postal enviada a mu mare l’any 1.933 amb motiu de la festa de Santa Rosa.Aquesta postal la signa Maria Bisbal i està escrita en castellà.Diu aixi:“Muy amada madrina. Os deseo en este hermoso día de vuestra fiesta una lluvia de bendiciones de vuestra excelsa Patrona para que este día y los venideros sean llenos de felicidad en compañía de todos.Nuestro papá también os felicita. Vuestra ahijada que de todo corazón os ama. María Bisbal 29 8 33 -Señorita Rosa Bisbal 44 Place des Marchés –Reims “·La meva mare només tenia una ahíjada (fillola) que es digués Maria Bisbal i era la seva germana petita.L’altra fillola fou Françoise Bisbal . Una cosina meva, filla del conco en Toni que quan era nina també es semblava fisicament amb la tia Maria; mentra que la seva germana gran, Marie Therèse Bisbal, a la mateixa època de l’infancia guardava, ella, un gran parescud amb la tia Magdalena la meva padrina de fonts.Quan l’abril de 1.953 – any del tractat amb Nordamèrica i any del Concordat amb el Vaticà – ens establírem definitivament a Fornalutx l’homo de la tia Maria havia deixat de fer feina a la fusteria de Can Moscatell a Sóller. Una greu i delicada malaltia d’ossos que cap metge de Mallorca ni fins i tot el millor traumatòleg de l’illa arribaria a curar del tot seria causa de la baixa laboral del Conco Llorenç ; tot i que a hores perdudes i en temps es dedicava a la seva especialitat d’envernissar mobles,principalment cantarranos. Era, de feia dos anys, regidor a les Cases de la Vila per l’anomenat terç sindical establert per la llei franquista de 1.948.Exerci, un cert temps, de secretari i manuense a la Germandat local de Llauradors i Ramaders; però ben aviat ho deixar anar. El 1.955 el batle Antoni Busquets Bernat ( 1.910-1.992)- fill per cert del qui, en 1.931 amb la proclamació de la Segona República. ocupà el seient de la batlia – nombrà al conco tinent batle; i l’any seria designat pel Governador Civil per a succedir al Senyor Busquets Bernat.Llorenç Rul-lan Alberti seria batle del nostre poble fins el 1.965 en que presentà la renuncia al govern civil de la provincia al-legant el seu estat de salut;de cada pic més deteriorat.Durant la batlia del Conco Llorenç es compraren, a Fornalutx, els terrenys de la finca Sa Rul-lana en el Cami del Cementeri on s’edificaria la nova Escola Unitària de Nins que estigué en funcionament fins a començament dels anys noranta i s’obri una nova via d’entrada a la plaça major de la vila per enllaçar amb la carretera de desviament de S’Alqueria a la del Port de Sóller-Lluc. A la tia mai li feu pisca de gràcia que el seu marit ocupàs cap mena de càrrec públic,deixant,ell, de banda la poca simpatía que arrel de la guerra civil espanyola sentia ella pel falangisme. No obstant sapigué fer-li costat i acompanyar-lo en els actes socials en que era requerida la seva presència; com per exemple la visita pastoral del Bisbe Jesús Enciso Viana a la Parroquia de la Nativitat de la Mare de Déu on com era manat i tradició el batle i la seva senyora actuaren de padri i de padrina dels nins i nines que per aquella ocasió rebrien el sagrament de la confirmació. O també cada any per l’onomàstica de Sant Llorenç (el 10 d’agost) quan li tocava fer d’anfitriona i reber la visita dels demés membres del consistori municipal i altres autoritats locals.Contant tan sols seixanta-dos anys, el Conco Llorenç, entregà l’ànima a Déu, el 22 d’abril de 1.970. Havia nascut el 16 de juliol de 1907 o sigui apenes dos mesos després de que nasqués la que seria per espai de trenta anys davant Déu i els homes la seva dona. Se l’enterrà vora la capella del Cementeri en la sepultura adquirida pel seu padri patern Llorenç Rull-lan Vicens amb els seus pares Llorenç Rul-lan Busquets i Maria Alberti Colom; més uns anys després la vidua faria traslladar els ossos a una altra sepultura del mateix cementeri. En 1.979 arran de morir-se mu mare i per espai de quasi nou anys la tia Maria tengué cura de la meva casa i persona.De la tia Maria, de Na Maria Bisbal Alberti de Can Nyrvi aquells que la coneixem – siguin familiars o externs – moltes coses diran d’ella; com per exemple amb tot s’ha d’aficar i donar el seu parer.Ara tots reconeixen que es tracta d’una bona dona i sobretot una dona estremadament servicial.A la tia Maria no li fa gens ni mica de gràcia la meva presència a la televisió, com tampoc en faria, si visqués, a mu mare a.c.s. (la seva germana major i padrina de fonts.La seva forma de pensar negativa és lógica i propia d’una dona de la seva edat i cultura. Com diuen en castellà : “no pueden pedirse peras al olmo “.Malgrat tots els petits defectes que jo pugui trobar a aquesta tia meva; li quedaré sempre deutor als serveis totalement fraternals i desinteressats que prestà a mon pare i mu mare quan estiguéren malalts i a jo mateix.