Vaig conèixer Antoni Bennàssar Vicens - l'amo en Toni Moliner- a l'època que's trobava al front d'una modesta sabateria d'adobs a Fornalutx allà pels anys cinquanta del segle passat.
El recordo molt bé. Amb el seu davantal blau ja més negra que blau pel pas de tantes sabates adobades, sempre disposat a fer tertulia amb els seus clients impacients o amb els veïns del carrer de baix als quals mai mancava fer particips del seu caracter obert i bromista.
Mori a Sóller - el seu poble contant ja vuitanta tres- pel gener o febrer del 1976 o sigui poc després de la mort d'En Franco.Ara que es parla tant de la Memòria Història dels perdedors de la guerra civil del trenta-sis, sapiguen que el ciutadà Antoni Bennàssar Vicens, alies Moliner, en fou viu testimoni i protagonista d'una increible odisea a rel de la soblevació del 18 de juliol.
Contertuli de la Casa del Poble que existia a Sóller, l'amo en Toni no era que diguem cap revolucionari, ni cap extremista exaltat. Per xerrades que vaig tenir amb ell posteriorment, vaig desduir que era un admirador dels ideals republicans i socialistes de Julián Besteiro. Ara Antoni Moliner no podia estar d'acord amb l'Alçament del 18 de juliol o millor dit els partidaris de tal Alçament no podien estar d'acord amb Antoni Moliner. Aixi que poques hores després d'haver-se decretat a Sóller l'estat de guerra milicians falangistes detenguéren a Antonio Bennàssar Vicens; però el deixaren partir o s'escapà.
Durant tres anys ben llargs - els de la guerra civil espanyola dolorosa i fratricida - l'amo en Toni va romandre amagat a casa seva i en el seu domicili de Es Pontet on havia de morir quasi quaranta anys després. Va torejà totes les cerques i investigacions a que la seva casa fou sotmesa.
Es creia que era mort victima del passeig d'una patrulla falangista venguda de fora. Inclus pareix que la seva esposa Francisca Cifre Marroig a c s es vesti de dol. També va còrrer el rumor d'una fugida a terres algerines amb una barca de llaút.
L'amo en Toni estava senzillament a casa. Dintre l'armari del dormitori o dintre la cisterna del corral.
Quan la guerra acabà i al aconsellar-li que ja no corria tant de perill - Antoni Bennassar Vicens-- sorti de l'amagatall i es presentà tot xalest a les Autoritats.
Passà un temps retengut al calabosso de les cases de la vila i després lliure cap a ca teva i boca tancada.
O sigui una llibertat que suponia renunciar oficialment a les creences de Toni Moliner. Però el protagonista de la nostra història ell estava convençud de que si l'haguessen aglapiit quan anaven a registrar ca seva molt possiblement no s'hauria escapat de ser afusellat per "rojo". I això per desgracia era possible a una i altra zona de l'Espanya dividida i enfrontada entre feixisme i comunisme.
El recordo molt bé. Amb el seu davantal blau ja més negra que blau pel pas de tantes sabates adobades, sempre disposat a fer tertulia amb els seus clients impacients o amb els veïns del carrer de baix als quals mai mancava fer particips del seu caracter obert i bromista.
Mori a Sóller - el seu poble contant ja vuitanta tres- pel gener o febrer del 1976 o sigui poc després de la mort d'En Franco.Ara que es parla tant de la Memòria Història dels perdedors de la guerra civil del trenta-sis, sapiguen que el ciutadà Antoni Bennàssar Vicens, alies Moliner, en fou viu testimoni i protagonista d'una increible odisea a rel de la soblevació del 18 de juliol.
Contertuli de la Casa del Poble que existia a Sóller, l'amo en Toni no era que diguem cap revolucionari, ni cap extremista exaltat. Per xerrades que vaig tenir amb ell posteriorment, vaig desduir que era un admirador dels ideals republicans i socialistes de Julián Besteiro. Ara Antoni Moliner no podia estar d'acord amb l'Alçament del 18 de juliol o millor dit els partidaris de tal Alçament no podien estar d'acord amb Antoni Moliner. Aixi que poques hores després d'haver-se decretat a Sóller l'estat de guerra milicians falangistes detenguéren a Antonio Bennàssar Vicens; però el deixaren partir o s'escapà.
Durant tres anys ben llargs - els de la guerra civil espanyola dolorosa i fratricida - l'amo en Toni va romandre amagat a casa seva i en el seu domicili de Es Pontet on havia de morir quasi quaranta anys després. Va torejà totes les cerques i investigacions a que la seva casa fou sotmesa.
Es creia que era mort victima del passeig d'una patrulla falangista venguda de fora. Inclus pareix que la seva esposa Francisca Cifre Marroig a c s es vesti de dol. També va còrrer el rumor d'una fugida a terres algerines amb una barca de llaút.
L'amo en Toni estava senzillament a casa. Dintre l'armari del dormitori o dintre la cisterna del corral.
Quan la guerra acabà i al aconsellar-li que ja no corria tant de perill - Antoni Bennassar Vicens-- sorti de l'amagatall i es presentà tot xalest a les Autoritats.
Passà un temps retengut al calabosso de les cases de la vila i després lliure cap a ca teva i boca tancada.
O sigui una llibertat que suponia renunciar oficialment a les creences de Toni Moliner. Però el protagonista de la nostra història ell estava convençud de que si l'haguessen aglapiit quan anaven a registrar ca seva molt possiblement no s'hauria escapat de ser afusellat per "rojo". I això per desgracia era possible a una i altra zona de l'Espanya dividida i enfrontada entre feixisme i comunisme.
1 comentari:
He llegit el teu article, amb una mica de paciència (és un pelet llarg; només un pelet). Està bastant bé, i m'agrada l'ànima republicanda i de memòria històrica que té; és un article bastant bo.
Hi hauria millorat una mica la redacció perquè fos més bo. Però res és perfecte...
Respecte als frikies desvergonyits de La Stoa, Moncaira, gràcies pel teu suport. No et preocupis: un dia es casaran, maduraran, i marxaran a fer punyetes. Ja els hi va bé.
Publica un comentari a l'entrada